Tres dècades d'història d'Internet

Diputació de Barcelona

L'eclosió d'Internet s'ha donat a la dècada dels 90, però la seva història arrenca als anys 60 en plena guerra freda. El Departament de Defensa dels Estats Units va crear una xarxa de comunicacions que interconectava els punts neuràlgics de la seva estratègia militar.

L'objectiu principal d'aquest sistema era, en el cas del temut atac soviètic, poder mantenir les comunicacions i, sobretot, que l'estructura de defensa no trontollés si l'enemic aconseguia destruir algun dels punts de la xarxa de defensa. En aquest darrer element hi ha un dels aspectes que han resultat claus en el creixement i popularització de l'actual Internet i que fa que sigui indestructible.

Per desenvolupar aquest projecte l'Agència de Projectes d'Investigació ARPA va crear el 1969 la xarxa ARPANET instal·lant un ordinador a la Universitat de Califòrnia per transmetre informació als centres de computació de tres altres universitats.

Durant la dècada dels 70 i principis dels 80, aquesta xarxa era d'accés restringit als investigadors i les empreses privades que participaven en projectes finançats per l'administració. La National Science Fundation (NSF), va establir el 1985 cinc centres per a superordinadors configurant la xarxa principal que utilitzarà la comunitat científica. El 1991 una llei del Congrés dels Estats Units va aprovar la creació de la Xarxa Nacional per a la Investigació i Educació (NREN), i va estendre els serveis a tots els nivells de l'ensenyament.

El mateix any també es va permetre l'accés a Internet al sector privat a través de connexions alternatives a la xarxa que era subvencionada per diner públic. Les empreses multinacionals van començar a aprofitar aquest servei que els permetia reduir costos quan es comunicaven amb les seves delegacions escampades per tot el món.

Internet ja s'havia consolidat com una xarxa internacional d'ordenadors gràcies al protocol de comunicacions anomenat TCP-IP. Aquest protocol és el que s'encarrega de crear i administrar les dades que circularan d'un ordinador a un altre. El TCP-IP ha estat l'element tècnic que ha permès el creixement exponencial d'Internet sense que s'hagi col·lapsat tota la xarxa de comunicacions. És la solució que fa que Internet funcioni fins i tot si en queda una part fora de servei. De totes maneres, i arran de nivell de creixement que està assolint Internet, els organismes tècnics de la xarxa estan estudiant els nous sistemes per evitar que l'assignació d'adreces IP pugui arribar a quedar col·lapsada.

La popularització definitiva d'Internet ha arribat amb la World Wide Web (WWW). Es tracta d'una creació europea fruit del treball de Tim Berners-Lee i Robert Caillau que el 1989 treballaven conjuntament des del Centre Europeu de Física de Partícules (CERN), a Ginebra.

L'objectiu dels creadors de la web era aconseguir una eina de treball que permetés crear i llegir textos a través d'una xarxa que ja intercomunicava a tots els científics del món. La web, basada en el concepte de l'hipertext, ha estat un suport excel·lent per l'entrada de les anomenades aplicacions multimedia a les comunicacions telemàtiques. Les paraules marcades amb hipertext porten associada una adreça d'un altre document, al mateix ordinador o en una màquina a l'altre punta del món, amb més informació. El ratolí de l'ordinador és la principal eina de recerca d'informació. La creació de la web dona llum i colors a Internet ja que amb fotografies i gràfics els arxius de text són molt més vistosos.

Internet a Catalunya

A l'Estat Espanyol alguns científics van començar a utilitzar les seves connexions a la xarxa als inicis dels anys 80. Encara no hi havia connexió a Internet, es treballava amb els protocols OSI i altres i s'intercanviava amb aquesta xarxa el correu electrònic utilitzant passarel·les (gateways). Els módems d'aquella època permetien comunicacions a 1.200 baudis per segon.

El Plan Nacional de Investigación y Desarrollo va posar en funcionament l'any 1988 el programa IRIS (Interconexion de Recursos Informaticos), per a crear una xarxa espanyola de suport a la recerca. Aquest projecte ha arribat fins avui amb el nom de Red Iris i és l'accés que ha permès a totes les universitats i centres de recerca catalans.

Catalunya ha estat capdavantera a l'Estat espanyol en l'accés i la promoció de les xarxes. La Universitat Politècnica de Catalunya ha desenvolupat una tasca molt important de recerca i de difusió. Abans de l'arribada d'Internet i la web, Catalunya, conjuntament amb les Illes i València, va ser una de les zones on més es van desenvolupar les anomenades BBS (Butlletin Board System).

En aquesta època l'empresa Servicom va començar a marcar el camí entre les empreses que després van oferir l'accés a Internet. La BBS de Servicom, va crear el primer servei on-line per les seus abonats. El mes de novembre de 1994 el Periódico de Catalunya va ser el primer diari espanyol que creava una edició digital de la seva edició de paper. Uns mesos mes tard l'Avuí va ser el primer en disposar d'una web a Internet. Durant uns mesos Barcelona va ser la ciutat del món amb més edicions de diaris a Internet.

Alguns científics ja portaven anys connectats a la xarxa i algunes universitats ja oferien serveis força complets a la web de la Universitat Jaume I de Castelló que posteriorment va crear el buscador "Donde". De totes maneres no va ser fins l'arribada de La Infopista que va crear-se un producte pensat pel nou usuari que es començava a moure per Internet. Des d'un principi aquest projecte tenia la voluntat d'adreçar-se a la nova comunitat internauta que naixia amb l'objectiu de configurar-se com un mitjà de comunicació electrònic.

El barri català d'Internet: La Infopista i VilaWeb

La Infopista es va posar en marxa el maig de 1995. La van crear els periodistes Vicent Partal i Assumpció Maresma. Aleshores Internet semblava un reducte reservar tècnics en informàtica i científics dedicats a recerques i intercanvis internacionals. La infopista va néixer com un projecte periodístic i mica en mica s'ha anat configurant per aconseguir-ho.

Partal, Maresma i Associats van considerar que en el complex entramat d'Internet calia especialitzar-se i va buscar el seu espai a partir del fet lingüístic però sense limitacions territorials perquè la xarxa els permetia ser oberts a tot el planeta. El primer pas va ser crear un directori de tots els recursos que hi havia a la web entorn al català i els Països Catalans, fossin escrits en català o qualsevol altra llengua.

El 40 per cent dels primers usuaris de la Infopista ho feien des de l'estranger, fonamentalment des dels Estats Units, però també el Japó, Austràlia o Amèrica Llatina, indrets on la xarxa ja s'havia desenvolupat abans. Durant els primers mesos de la Infopista Vicent Partal celebrava amb entusiasme aconseguir un centenar de visites diàries a la pàgina principal del seu directori. Actualment, dos anys més tard, tota l'estructura de VilaWeb supera els tres mil accessos diaris a la seva portada.

Just un any després de la seva creació La Infopista es va convertir en VilaWeb. L'infopista catalana havia aconseguit un nombre elevat d'usuaris fidels i amb molts elements en comú. VilaWeb és des del maig de 1996 l'entorn on creix el barri català d'Internet amb l'objectiu de consolidar el que s'anomena una "comunitat digital". Aquest nou concepte es fa servir per definir grups d'internautes que es comuniquen, relacionen i treballen a través d'Internet.

La posada en marxa de les VilaWebs locals, juny de 1997, ha permès refermar aquesta idea de "comunitat al lligar-la al fet territorial de cada nova VilaWeb és manté i s'accentuen els aspectes locals. D'alguna manera no n'hi ha prou en ser una "comunitat digital" i intangible i s'accentuen els elements presencials o físics comuns, en aquest cas el fet geogràfic i d'identificació amb un municipi.

VilaWeb ha buscat nous sistemes per presentar la informació. Cada setmana a través de l'IRC (Internet Relay Chat) els internautes poden preguntar directament en una mena de taula rodona a personalitats polítiques, famosos de la cultura o esportistes reconeguts. VilaWeb també manté un servei de notícies que s'actualitza constantment i un sistema de fòrums organitzats temàticament que permet els debats oberts.

Vicent Partal, director de VilaWeb, considera que el seu projecte encara no esta tancat i continua evolucionant "ara l'objectiu és convertir vilaweb en un mitjà informatiu que respongui al que exigeix aquesta nova comunitat que hem aconseguit crear. Ha de ser un mitja nou que aprofiti els recursos i les possibilitats que ofereix Internet".

A Internet no calen grans inversions per tirar endavant un mitjà de comunicació, i la prova es que dos periodistes amb pocs recursos econòmics han estat els protagonistes d'un fet que ha esdevingut clau a l'Inici de la Internet catalana.

Mentre la Infopista creixia i ens convertia en VilaWeb apareixien molt més recursos i serveis a Internet. En aquests temps s'han creat nous directors generals catalans com és el cas LincaWeb, dedicat a la llengua catalana, o Catalunya Web a Web que ha indexat totes les webs de municipis i ajuntaments catalans.

També s'ha millorat i incrementat el nivell de la informació que donen institucions i empreses. Són webs de referència les pàgines i els serveis que donen Ajuntament de Barcelona i el servei Gencat de la Generalitat de Catalunya.

Paral·lelament s'han multiplicat com bolets les anomenades webs personals un fenomen nou i estretament lligat al progressiu accés de la societat civil a Internet. Els usuaris un cop han perdut la por a la xarxa, s'hi comencen a moure amb comoditat, se n'adonen que ells mateixos poden ser creadors de continguts.

Les pàgines personals són un mar de sorpreses d'informació alternativa i capacitat tècnica i creativa. No hi falten els reculls de fotografies familiars o de les dèries més estranyes i els col·leccionismes més variats.

A la xarxa hi ha diversos projectes en marxa per donar espai gratuït a tots aquells internautes que volen tenir el seu espai digital. Un del més coneguts és Geocities que darrerament ha arribat a censar un milió de ciutadans virtuals. Aquests espais intenten reproduir l'estructura de grans ciutats on tothom té la seva casa.

Les últimes tecnologies

Estats Units continua marcant el camí de la innovació tècnica a Internet. De totes maneres la mateixa xarxa permet que el retard de difusió d'aquests avanços tecnològics sigui mínim entre la presentació d'un nou producte o una nova aplicació fins que comença a experimentar-se. Això no deixa de banda que Europa sigui sobretot consumidora de tecnologia i programari produïts als Estats Units.

Malgrat algun intent europeu de trencar aquesta inèrcia els Estats Units i Canadà són el punt de referència en el desenvolupament tècnic d'Internet. L'alternativa per trencar o contestar aquesta dinàmica, si es dona per perduda la batalla tecnològica, és intentar treballar amb les idees per ser creadors de continguts. Un objectiu gens fàcil i que intenten impulsar els organismes comunitaris.

El sons a la web

L'evolució tecnològica d'Internet es segueix molt atentament des de Catalunya. La incorporació de l'àudio i el vídeo a la web han estat aplicacions recents i que empreses catalanes han incorporat immediatament. Catalunya Ràdio va ser una de les primeres emissores en emetre so en directe a través d'Internet. Actualment emeten en directe les quatre emissores de la Corporació Catalana de Radiodifusió. Segre Ràdio ha estat la primera que ha emès en estèreo i les emissions de COM-Ràdio i Ràdio Vilafranca també poden seguir-se les vint-i-quatre hores del dia en directe a través d'Internet.

La ràdio via Internet ha fet oblidar, d'un dia per l'altre, la batalla legal entre la Generalitat i el govern de l'estat per les emissions d'Ona Mitjana. Ara a través d'Internet no cal ni demanar llicència per crear un canal que emet les vint-i-quatre hores del dia i que pot escoltar-se en qualsevol lloc del món on arribi el telèfon.

La imatge a la web

L'entrada del vídeo en temps real a Internet ha estat l’últim pas de la integració dels antics mitjans de comunicació. Les transmissions de vídeo encara no tenen la mateixa qualitat d'imatge que la televisió però la millora és impressionant en cada nova versió dels diferents programaris (RealVideo, Vivo, VDO...).

L'empresa barcelonina Lavínia TV ha estat pionera en aquest camp i ha creat la primera televisió europea que només emet per Internet. Mediàpolis TV va iniciar la seva programació el maig de 1997 i ofereix notícies i reportatges de cultura, tecnologia, videoclips musicals... Mediàpolis TV parteix del concepte de televisió clàssica però incorpora noves propostes com el fet de poder escollir els programes a la carta o poder buscar a la web informació complementaria de les notícies que ofereix.

Amb aquesta voluntat d'experimentar Lavínia TV també ha impulsat Mediàpolis-Arenys, la primera televisió local catalana que emet per Internet. L'experiència de Mediàpolis-Arenys aporta novetats respecte al primer projecte de Mediàpolis TV. Aquesta televisió local resol diversos intents infructuosos d'impulsar una televisió local en un municipi petit (Arenys de Mar, 11.000 habitants). Mediàpolis-Arenys no es planteja només ser una televisió que ofereix reportatges d'actualitat sinó que aprofita el seu sistema d'emissió d'àudio i vídeo per separat per fer les funcions de televisió o ràdio clàssiques segons ho requereixi el seguiment informatiu d'un tema.

La possibilitat de deixar en arxius les imatges i els sons permet anar creant una base documental de gran interès i accessible a qualsevol hora i des de qualsevol punt.

L'emissió de vídeo per Internet és un dels camps en els quals s'hi estan dedicant més reforços i on també hi ha més interès dels grans grups de comunicació. Les aliances, una de les claus del creixement d'Internet, són a l'ordre del dia. En aquest cas es tracta d'acords entre grups televisius (NBC, CNN, ABC...) amb companyies informàtiques (Microsoft, RealNetworks, Vivo...). El control de la informació a Internet està generant grans batalles empresarials, algunes encobertes i d'altres subterrànies. Els grans grups econòmics es juguen i disputen a Internet el prestigi, els seus futurs mercats de comerç electrònic i sobretot el control de la informació i els beneficies que ha de donar la seva compra i venda en una nova societat on la informació serà el valor més preuat.

El correu electrònic

Els serveis basats en el correu electrònic són els que tenen un us més important dins d'Internet. El correu electrònic (e-mail) és la clau d'aquests altres serveis de missatgeria que s'agrupen entorn als anomenats Grups de noticies o discussió (newsgroups) i les llistes de correu

L'e-mail és el sistema més popular i més senzill d'utilitzar. A partir d'una adreça (diputació@diba.es), formada per nom i un domini identificat prèviament dins d'Internet, qualsevol missatge llençat a la xarxa troba el seu destinatari entre els seixanta milions d'usuaris.

La bústia electrònica està situada a l'ordinador del nostre proveïdor de serveis d'Internet (ISP) i per tant per poder llegir el correu electrònic cal connectar-se i recollir els missatges. La bústia es oberta les vint-i-quatre hores del dia esperant correu i no obliga a estar connectat constantment. El cost d'enviar o rebre un correu electrònic es mínim i té tarifa única per qualsevol destinació del món.

Hi ha programes dedicats específicament a la gestió del correu electrònic (Eudora, Pegasus,...) i les ultimes versions dels principals navegadors (Netscape i Internet Explorer) porten els programes d'e-mail incorporats (Netscape Mail i Internet Mail)

A partir de l'e-mail es poden accedir altres serveis d'Internet. En aquests altres casos la variant es que el mateix missatge pot arribar a moltes persones simultàniament. Es tracta de les Llistes de Correu i els Grups de Notícies (Newsgroups) o Fòrums de discurssió.

Les Llistes de Correu són sistemes que reenvien els correus electrònics a tot un seguit d'adreces d'usuaris d'Internet que prèviament s'hi han donat d'alta. Les llistes de correu es creen per intensos temàtics i poden tenir centenars de subscrits. Hi ha diversos programaris (Listserv, Majordomo...) que fan funcionar les llistes i segons cada cas hi ha ordres i normes diferents d'accés. El primer missatge que es rep al entrar a una llista explica tots els comandaments de gestió i cal guardar-lo per poder donar-se de baixa. Abans de fer l'alta cal tenir clar que hi ha llistes que tenen molta activitat fàcilment poden generar algunes dotzenes d'emails diaris.

L'exemple més senzill per explicar que són els Grups de Notícies (Newsgroups) és el d’una cartellera on tothom i penja el seu missatge. Els destinataris són tothom qui s’interessen pel títol d’aquell grup de notícies i llegeixin els textos que hi ha penjats.

A inicis de 1996 hi havia uns deu mil grups de noticies a la xarxa Usenet. A finals del 1997 hi ha més de 22.000 grups. Les temàtiques són molt variades i arriben a uns nivells d’especialització altíssims.

Els grups estan classificats a partir d’abreviatures i s’organitzen en forma d’arbre. Per exemple: soc.culture.catalana tracta temes socials i culturals catalans. Gran part de la polèmica sobre la pornografia a Internet s’ha generat a partir dels newsgroups.

La web i els navegadors

El word Wide Web (www) és el sistema més popular d’accés a la informació d’Internet. Gràcies a l’hipertext i només clicar damunt d’una paraula, entrem en una teranyina d’enllaços que ens porten d’un a un altre ordinador, d’una punta a l’altre del món. L’hipertext és sobretot intuïtiu i àgil. No cal fer us del teclat i només cal saber triar enmig dels allaus d’informació que ens arriben a la pantalla de l’ordinador.

Per aquest mar d’informació es navega amb una programes anomenats navegadors (Netscape Navigator o Comunicator i Internet Explorer són els més populars d’una llista molt llarga). Actualment les últimes versions dels navegadors més populars porten incorporats els programes d’e-mail i el lector de news.

La definició de World Wide Web o abreuja web té més d’un significat. La mateixa paraula significa el concepte o el sistema però també es parla de pàgina web com un conjunt de pàgines webs. L’internauta fàcilment es familiaritzarà amb la paraula i sense més la fa servir amb tota propietat.

Els buscadors o indexadors són els sistemes més recorreguts per buscar i trobar informació a dins de la web. Els principals buscadors mundials (Yahoo!, Altavista, Excite...) tenen sistemes de bases de dades que permeten fer-los una pregunta i aconseguir una o centenars de respostes segons el cas.

Altres serveis de recerca d’informació

La World Wide Web és un dels anomenats serveis de recerca d’informació d’Internet però també n’hi ha d’altres: gopher, wais, Telnet i finger.

El Gopher va ser el percussor de la web. Es tracta d’un senzill sistema d’empaquetament d’informació organitzada jeràrquicament en forma de directoris, subdirectoris i carpetes. Quan es consulta un servidor de gopher s’hi navega d’una manera semblant al sistema d’arxius de l’explorador de Windows.

El gopher el van crear a la Universitat de Minnesota (EUA) i el seu nom li dona un esquirol que viu als prats dels campus universitaris. Aquest sistema es va considerar molt innovador i pràctic però la web l’ha arraconat i en molts caos l’ha substituït. Encara funciona el servidor gopher de la Universitat Jaume I de Castelló (gopher.uji.es).

Telnet és un protocol que permet connectar-se a ordinadors remots i fer-los funcionar com si fossin la màquina pròpia. S’acostuma a fer servir per executar programes a través ordinadors més potents o consultar bases de dades (el cas, fins fa unes setmanes, del catàleg de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Ara s’ha actualitzat i pot consultar-se, més fàcilment, a partir de la mateixa web). Permet que hi hagi varies persones simultàniament treballant en un mateix ordinador i, sobretot, estalvia el desplaçament.

Un FTP (File Transfer Protocol) és una aplicació que permet intercanviar arxius. El procés és bidireccional i quan es connecta a un servidor de FTP poden agafar-se o deixar-se els arxius. Quan es tracta de recollir informació cal saber si el servidor és d’accés públic o cal donar una contrasenya. En molts casos els arxius que poden recollir-se són comprimits i cal conèixer prèviament la informació que contenen. L’FTP es col·loquen les noves pàgines web amb els gràfics i altres arxius corresponents a dins de l’escultura del servidor.

Archie és un sistema de recerca que permet localitzar fitxers i directoris entre els milers de servidors FTP anònims. La consulta s’ha de fer mitjançant Telnet buscant una base de dades que sol·liciten informació molt precisa.

Aquestes funcions han estat assumides per bases de dades consultables des de la web. Amb el navegador la consulta és força més ràpida i les últimes versions permeten fer FTP des del mateix programari. De totes maneres la web, a vegades, no té totes les respostes i cal recórrer a l’Archie.

El xat i els sistemes de conversa

El Xat o IRC (Internet Relay Chat) és el principal servei de comunicació i conversa personal a través d’Internet. Amb la progressiva incorporació de la multimedia al parc d’ordinadors també hi ha noves possibilitats tècnicament més completes: la telefonia per Internet (Internet Phone) i la videoconferència (Cu-SeeMe, Netmeeting...)

Un Xat és un sistema que permet parlar, mitjançant text escrit, en temps real amb altres usuaris que tenen funcionant la mateixa aplicació. Per fer-ho cal connectar-se a un servidor d’IRC i escollir o crear un canal a dins del qual es manté la conversa.

Hi ha servidors de xat que s’agrupen en xarxes i això permet que hi hagi molts més usuaris connectats simultàniament. La xarxa més popular és Undernet que agrupa servidors de tot el món i que a les hores punta de la nit pot arribar a tenir entre deu i quinze mil usuaris connectats. A l’estat espanyol hi ha una xarxa anomenada IRC Hispano que agrupa una dotzena de servidors de xat dels principals proveïdors espanyols i convoquen fàcilment dos i tres mil usuaris cada nit.

A través del xat es creen autèntiques colles d’amics. Al canal #catalunya d’undernet cada dia hi ha, durant tota la tarda i fins entrada la matinada, un mínim de cinquanta usuaris connectats. En molts casos els ‘ircaries’ mantenen varies converses alhora per més d’un canal. Aquests canals més massius fan trobades periòdiques amb sopars que acaben essent multitudinaris.

Amb objectius més definits hi ha propostes de xats moderats i temàtiques concretes. VilaWeb ha creat a través del seu servidor d’IRC diferents espais de discurssió sobre temes específics: ensenyament, ecologia, internet... Es especialment seguida la convocatòria de cada dimecres on hi ha un convidat més o menys conegut i popular que molt sovint té d’aquesta manera el seu primer contacte amb Internet. La intervenció de Jordi Pujol, al xat de VilaWeb, va convocar tres-cents internautes que van poder parlar directament al president de la Generalitat.

BTV, la televisió local de Barcelona, emet en directe, per antena, els xats que organitza setmanalment, a continuació d’un debat televisiu. D’aquesta manera, els telespectadors poden seguir, des de casa seva, la discussió sense necessitat d’estar connectats a Internet.

El programa ‘conectados’ de la COPE de Barcelona, especialitzat en informàtica, multimedia i comunicacions ha transmès els continguts de la seva tertúlia a través del xat des d’on es rebien i responien, en directe, les preguntes dels oients.

Els sistemes de conversa a través d’Internet són l’última innovació tecnològica. Requereixen un programa específic (Internet Phone de Vocaltec, NetPhone, WebPhone o els omnipresents Netscape Confernce in NetMetting de Microsoft) i un ordinador amb configuració multimedia (tarja de so i micròfon). El nivell de la qualitat de la transmissió de veu és molt bo.

Alguns d’aquests programes també permeten la transmissió d’imatge i mantenir una videoconferència. Hi ha un programari específic dedicat a aquest camp anomenat CuSeeme. La qualitat d’aquest sistema depèn molt de l’estat de la xarxa i que es pugui mantenir l’amplada suficient de transmissió que exigeix l’ús d’àudio i vídeo simultàniament.

En els casos aquest sistema de conversa és un alternativa molt més econòmica als sistemes de telefonia clàssica i, sobretot, a la videoconferència via satèl·lit o amb línies dedicades.

FAQs: les preguntes més freqüents

Amb les inicials FAQ (Frequently Asked Questions) es recullen per tot internet les preguntes més freqüents que es fan els inernautes. És a dir, aquells temes que repetidament apareixen i es plantegen al voler descobrir els secrets de la xarxa. Hem respost algunes d’aquestes possibles FAQ:

Què és la interactivitat multimedia? Quina informació es pot trobar a Internet? Internet és un mitjà de comunicació? Quants ordinadors hi ha Internet i Internet és segura? Què és el comerç electrònic? Què és delicte a Internet?

Què és la interactivitat?

Potser la principal característica d’Internet és que no és un mitjà passiu: el correu electrònic, els fòrums de discussió i nombroses aplicacions associades a la web permet a tots els usuaris dialogar, fer-se escoltar i fins i tot crear informació. L’hipertext és un altre element que permet al lector-usuari escollir cap on vol adreçar la seva recerca o selecció d’informació.

Internet també és l’únic mitjà amb vocació d’exhaustivitat, per la capacitat d’emmagatzemar que permet la digitalització i els enllaços de la web. Des de qualsevol punt podem tenir accés a volums immensos d’informació, d’arxius i de documents sobre un fet concret. Ningú no podrà trobar-ho tot, però amb una mica de paciència tothom pot trobar el que busca.

Internet és també un mitjà perdurable. Res es perd. Tot el que es pot trobar pot guardar-se, d’aquí a un any, deu o cent serà perfectament accessible.

Internet permet la legislació d’imatge i so, com la televisió, dels textos i gràfics com als diaris i revistes, i a més a més permet moure's amb total interactivitat. És el mitjà a la carta.

El "lector d’Internet" té més possibilitats de personalitzar els temes que vol trobar, d’aprofundir en aquells temes que més l’interessen. És molt senzill deixar un comentari a l’autor d’un article, pot costar menys de 30 segons. Es pot preguntar el que no ha quedat clar d’un reportatge, felicitar o criticar al qui l’ha escrit, ampliar la informació o suggerir nous temes. Aquesta és la gran novetat.

Què és pot trobar a Internet?

A Internet es pot trobar de tot. Una juguesca consisteix en pensar temes suficient complicats per encarregar que els busqui algun dels robots de recerca que funcionen a Internet. Sistemes tan senzills d’utilitzar com Altavista, Infoseek o Yahoo!, que ho classifiquen tot, són normalment imbatibles i repassen milions de documents en menys de 15 segons.

Si en els primers temps dominaven els continguts tècnics o de qüestions relacionades amb la informàtica, ara això ha canviat. La xarxa és la vertadera enciclopèdia universal.