|
L'interessant problema lingüístic que es planteja arran de la conversió del llatí, a partir del segle VII, en una llengua escrita autònoma amb valor de koiné explica que hagin estat nombrosos els intents de caracterització del llatí medieval. Hom ha discutit sovint, com veurem, si el llatí de l'edat mitjana és una llengua morta o viva o semiviva, discussió que en realitat és poc fructuosa, i que parteix de l'ensenyament dels estoics, que transmeteren aquesta imatge biològica del fenomen lingüístic.
L'escola medievalista alemanya de L. Traube, W. Meyer, etc., formada en la tradició de la klassische Altertumswissenschaft, considerava el llatí medieval des de la perspectiva del llatí clàssic i concedia una atenció especial a la imitació dels autors clàssics. Malgrat que els mètodes filològics aplicats als estudis dels textos medievals eren molt rigorosos i sistemàtics, el llatí medieval s'estudiava no pas com a fenomen autònom, sinó que se'l considerava com l'últim rebrot tardà de la literatura antiga. El caràcter específic d'aquest llatí medieval que diferia substancialment del llatí de l'antiguitat féu que aquests mateixos autors ja es plantegessin el fet de si es podia considerar aquest fenomen medieval com una llengua orgànica i viva.
Però estaríem d'acord amb D. Norberg quan afirma que una llengua no és pas un organisme que neix, creix, envelleix i mor, sinó que és un mitjà de comunicació entre els homes que pot funcionar bé o malament.
L. Traube considerava el llatí medieval com una llengua morta, però no invariable, asserció, a parer nostre, contradictòria. Per fer-la acceptable, Traube se servia d'una imatge, certament, poc elegant i el comparava a un cadàver les ungles i cabells del qual segueixen creixent, segons la tradició popular, la qual cosa suposava que aquesta llengua morta quedava exposada a modificacions.
Per a K. Vossler , el llatí medieval era una forma intermèdia entre llengua viva i llengua morta, és a dir, segons aquest autor el llatí medieval hauria començat essent una llengua morta, però el contacte amb el món medieval l'hauria convertida en una llengua viva.
El successor de L. Traube a la càtedra de Filologia Medieval a München, P. Lehmann , s'allunya del seu mestre, i sosté que el llatí medieval és una llengua ben viva, però subjecta a certs constrenyiments, i recorda que ja a l'any 1868 Charles Turot qualificava el llatí de llengua viva. Però Lehmann recorre també a una imatge: la d'un animal salvatge que no pot desenvolupar, un cop tancat dins una gàbia, les seves facultats, però que, de vegades, dóna mostres de la seva força i bellesa naturals.
Com Ch. Turot, U. von Wilamowitz també parla explícitament del llatí medieval com a llengua viva fins al segle XV. Sortosament, però, autors com K. Strecker i P. Van de Woestijne formularen els seus intents de caracterització de forma més simple i definiren el llatí de l'edat mitjana com la continuació normal del llatí clàssic, en la forma evolucionada que caracteritza els escriptors de la baixa llatinitat. Ambdós autors se centraven en l'evolució orgànica que mena cap al llatí medieval, idea que defensà també el gran coneixedor del llatí tardà, E. Löfstedt , que declarava que cada vegada estava més convençut del fet que entre el llatí tardà i el llatí medieval hi havia continuïtat, que la transició del llatí tardà al llatí medieval s'acomplí gradualment, i que hom podia atribuir a la llatinitat medieval una vida normal i orgànica.
D. Norberg desenvolupà la idea del seu mestre, accentuant el caràcter viu del llatí de l'alta edat mitjana. La mateixa idea ha estat formulada també per F. Blatt , que considera tota la llatinitat, comprenent-hi el llatí medieval, com una unitat.
Les dificultats de caràcter lingüístic que planteja la caracterització del llatí medieval han estat discutides, d'una banda, per M. L. Bieler , que afirma que és difícil classificar el llatí medieval com a fenomen lingüístic, perquè no és la llengua d'una comunitat orgànica, sinó una llengua sense poble; per això conclou dient que és la llengua d'una Ideengemeinschaft.
I de l'altra, per R. Meister , que insisteix en el fet que el llatí medieval ha estat parlat i que, si bé no és una llengua viva en el sentit estricte de la paraula, posseeix alguns trets de les llengües vives: evolució sintàctica, neologismes, préstecs, etc. L'evolució d'aquest llatí es deu, segons Meister, no pas a tendències literàries i cultes, sinó a impulsos espontanis dels subjectes parlants. Aquest autor pensa que un dels trets més característics que defineix l'essència del llatí medieval consisteix en la transmissió oral d'aquesta llengua, que n'hauria estat l'element vivificador. És per aquest motiu que Meister pensa poder qualificar el llatí medieval de Traditionssprache, una llengua viva en el sentit que ha sabut adaptar-se a les exigències de la societat medieval.
Tot i que l'opinió de Meister sembla molt a prop de la realitat lingüística, cal dir que no tots els canvis experimentats pel llatí medieval provenen de l'ús oral, car una bona part de la seva evolució ha de ser atribuïda a la literatura, a la llengua escrita, més que no pas a l'ús oral.
Un cop fet aquest recorregut pels primers intents de caracterització del llatí medieval, hom es pot preguntar si és possible arribar a trobar una definició que reti compte dels fenòmens lingüístics coneguts i que ens permeti apreciar els textos llatins de l'edat mitjana com a documents lingüístics.
Hom ha suggerit que el llatí medieval era una llengua literària. M. di Capua parla del «llatí literari medieval». I considera el llatí medieval com una llengua literària que s'ha adaptat a la societat medieval i que, com a tal, era un fenomen viu i autònom, un producte de la cultura medieval marcat tant pel cristianisme com per les reminiscències de la cultura antiga.
Segons G. Cremaschi , el llatí medieval no pot ser definit com una llengua viva, en tant que no és la llengua habitual d'una comunitat ètnica de subjectes parlants i en tant que és a través de l'ensenyament escolàstic que es transmet en diversos països que ja tenen les seves pròpies llengües nacionals; tampoc com una llengua morta, perquè presenta trets característics de les llengües vives: evolució sintàctica, neologismes, préstecs, i, per tant, una certa alterabilitat i espontaneïtat; i menys com a llengua literària, per tal com no es nodreix de la llengua comunament parlada, com s'esdevé amb qualsevulla llengua literària.
És interessant l'expressió de Ch. Mohrmann , segons la qual el llatí de l'edat mitjana és la llengua de la respublica clericorum. D'aquesta situació tan particular que descriu l'autora, es pot deduir que el llatí medieval és una llengua viva, en tant que instrument de comunicació entre una elit d'intel·lectuals, tot i no ser la llengua d'una comunitat nacional de parlants.
Deixant de banda els qualificatius de viva, morta, semiviva, aplicats a aquesta llengua de l'edat mitjana, a parer nostre, és J. Bastardas qui dóna una definició més exacta de la realitat complexa d'aquest llatí de l'edat mitjana. Defineix el llatí medieval com una llengua apresa i precisament la consciència que s'escriu una llengua absolutament apresa i sense subjectes parlants espontanis és el que caracteritza el llatí medieval i, en aquest, sentit "llatí medieval" s'oposaria a "llatí tardà". El límit entre l'un i l'altre vindria marcat, teòricament, per l'aparició de la consciència que el llatí i la llengua popular constitueixen dues entitats lingüístiques ben diferenciades i irreductibles.
M. Pérez González , conscient de la complexitat que suposa definir el llatí medieval, creu que el més adequat és enumerar tot un seguit de característiques principals que el condicionen:
a) El llatí medieval és una llengua mancada del suport d'una comunitat de parlants.
b) Realitza una funció de cohesió en l'expansió del cristianisme i de la cultura cristiana. Això ja ho va veure de forma clara Carlemany, que va donar una forta empenta a les escoles, on s'aprenia i es parlava llatí.
c) El llatí medieval fou una llengua de cultura, usada per la comunitat intel·lectual. En aquella època qualsevol home que volgués tenir accés a la cultura havia de saber llatí, a més de la seva llengua materna. Precisament una de les meravelles del llatí medieval és que, amb el cristianisme, s'estengué fins i tot més enllà del que havia estat l'Imperi romà: Irlanda, Anglaterra, Hongria, Polònia, Suècia, Noruega, etc. El segle XIV és el de màxima esplendor del llatí medieval, el segle en el qual Europa sencera escriu en llengua llatina.
d) El llatí medieval és una llengua dinàmicament viva. No només en el camp del lèxic, però sobretot en aquest camp. En aquest aspecte la seva capacitat de creació i, en conseqüència, la seva riquesa lèxica són molt superiors a la del llatí clàssic. Per altra banda, no hi ha llengua, ni tan sols la de la filosofia grega, que arribi a la capacitat d'abstracció del llatí escolàstic: cf. haeccitas, quodlibetalis, etc.
e) No s'ha de pensar que el llatí medieval és una degeneració del llatí clàssic: no és ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent. No s'ha d'adoptar cap actitud comparativa entre ambdós, o, almenys, no han de comparar-se considerant bo el llatí anterior i dolent tot el que fa referència al llatí medieval.
f) Lingüísticament el llatí medieval té un sistema rígid, molt més rígid que el llatí anterior. Aquesta rigidesa prové de la suma d'uns quants cànons literaris. Però, per altra banda, en l'estudi del llatí medieval s'ha de tenir en compte que sofreix, com és lògic, l'impacte de cada llengua parlada, sigui o no sigui romànica; i a la inversa.
g) El llatí medieval sofrí una sèrie d'influències: del llatí vulgar, tardà (del qual en certa manera és una continuació), cristià, etc. Però es tracta d'influències profundes i quotidianes, que es convertiren en quelcom propi del llatí medieval. Per això, més que d'influències, cal parlar d'incorporacions.
h) Per últim, des del punt de vista lingüístic són característiques fonamentals del llatí medieval: 1) l'ordre de paraules rigorosament diferent del llatí clàssic; 2) la seva gran quantitat de vocabulari no clàssic; 3) la presència d'elements expressius propis de les llengües romàniques o fins i tot estranyes, etc.
Nosaltres creiem que el llatí de l'edat mitjana és la mateixa llengua de Roma en contextos històrics i situacions lingüístiques i socials diferents dels de l'antiguitat. Es podria afirmar, doncs, que la diferència entre els textos llatins medievals i els antics rau en el contingut que s'hi expressa i no pas en la llengua que s'hi empra.
Es tracta d'una llengua apresa a través de l'estudi, sense el suport d'una comunitat lingüística i clarament condicionada per dos factors: 1) la cronologia i 2) uns agents culturals ben determinats: els clerici.
1. En el mil·leni de la història de la llengua llatina medieval es poden distingir diferents etapes cronològiques, d'acord amb l'evolució de la literatura i amb el desenvolupament de la vida intel·lectual:
La primera part fa referència a l'època de transició entre l'antiguitat tardana i l'edat mitjana pròpiament dita; va de mitjan segle VI (punt de partença de la majoria d'històries de la literatura llatina de l'edat mitjana) fins a la fi del segle VIII. Aquesta època, durant la qual subsistia el llatí vulgar, ha hagut de suportar les conseqüències immediates de l'esfondrament del món antic i es caracteritza, en vastes zones del món llatí, per un declivi cada cop més gran de la cultura i de la vida intel·lectual. Però la diversitat de les condicions exteriors ha comportat una diversitat en l'evolució de la vida intel·lectual i literària a cada regió, de manera que aquesta decadència de la cultura llatina ha pogut manifestar-se en unes parts més que en d'altres, com veurem més endavant.
Un segon tall cronològic, que s'estén des de la fi del segle VIII fins a la fi del IX, veu aparèixer el primer floriment de la literatura llatina a l'edat mitjana. Aquesta època comença amb la renovació de la vida intel·lectual duta a terme per Carlemany. Per primera vegada, en el cercle d'escriptors i poetes instruïts que envolten Carlemany, hom concep la idea d'una cultura intel·lectual comuna a tots els pobles de la cristianitat occidental. En les primeres generacions després de Carlemany, les noves adquisions s'estenen i es difonen a tot l'imperi; la vida de l'esperit renovat, carolingi, esdevé el bé comú dels pobles que pertanyen a l'imperi.
El tercer període és el del segle i mig que va des de la fi de l'època carolíngia fins a mitjan segle XI. Per la seva imprecisió, porta la marca d'un període de transició. Els corrents nascuts de la renovació carolíngia es dilueixen i apareixen nous resultats (com els drames de Hrosvitha), però hom no acaba de veure si aquests resultats quedaran limitats a un cercle estret o si, contràriament, marcaran els trets essencials de la vida intel·lectual futura (com l'estudi de la dialèctica que apareix en diversos indrets cap al tombant d'aquest mil·lenni).
Ben delimitat, per contra, es dibuixa el perfil del quart període, durant el qual la literatura llatina expandeix tot el seu floriment. Aquest període, que comprèn el segle XII sencer, comença en la segona meitat del segle XI. En els primers moments, el món medieval coneix el trencament més fort i violent produït fins aleshores: la lluita entre el papa i l'emperador, que esclata. Els inicis del moviment de croada capgiren la cristianitat occidental. Hom anomena aquest període la 'primera escolàstica'. És l'època de la gran embranzida dels traductors, de la filosofia, de la ciència i la medicina àrabs; és l'època en què, per mitjà de les traduccions de l'àrab, tot Aristòtil esdevé accessible al món occidental. La poesia i la prosa aconsegueixen una extraordinària riquesa i varietat de formes, la perfecció més alta. Gairebé tots els gèneres de la literatura produeixen els seus capolavori durant aquesta època.
El quadre es modifica a incis del segle XIII, amb el qual comença, per a la literatura llatina, l'edat mitjana tardana, el cinquè i darrer període. El que el caracteritza són els canvis en les condicions exteriors de la vida intel·lectual. El nombre dels que participen de la vida intel·lectual va en augment; per tant, el nivell baixa necessàriament. Els antics ordes monàstics, sobretot benedictí i cistercenc, a qui corresponia una part essencial de la vida intel·lectual en els segles precedents, van perdent importància; els ordes mendicants ocupen el primer lloc de l'escena. Aquests nous ordes van a la recerca de ciutats, de grans multituds. Els escrits perden el seu caràcter gairebé esotèric. Els burgesos prenen part també, a les ciutats, en la vida intel·lectual. Les antigues escoles claustrals i catedrals perden importància. A partir del segle XIII, la direcció passa a les universitats que drenen milers d'estudiants. En conseqüència els escrits científics adquireixen proporcions incalculables. Alhora, les llengües nacionals, elevades al nivell literari, usurpen el lloc del llatí en diversos dominis de la literatura, sobretot el de la poesia profana. El llatí conserva encara la seva posició avantatjada, però el seu domini absolut queda restringit al terreny de la ciència i al de la poesia espiritual. La poesia llatina coneix aleshores una segona florida. Però, per a la resta, una gran part de la literatura llatina cau al rang d'epígon. Hom troba molt pocs escriptors de qualitat.
2.El llatí medieval és una llengua condicionada per uns agents culturals ben determinats: els clerici. Els clerici han constituït la classe dels lletrats; la gent d'altra condició que havia estat formada en la llengua llatina i que la sabia fou, durant molt de temps, des d'un simple punt de vista numèric, una petita minoria. La pertinença de la majoria d'escriptors a la classe dels clerici és fonamental, per tal com l'element clerical tingué en els seus escrits un lloc i un pes considerables.
Si hom pensa que l'edat mitjana ha estat una època cristiana, que la fe cristiana i la concepció cristiana del món han estat, per als homes d'aquests segles, tan evidents, no és sorprenent el lligam que s'estableix entre ensenyament i església.
L'Església fou l'única institució que, arran de les invasions bàrbares, mantingué fermament, en tots els territoris sotmesos a la seva influència, les seves pròpies tradicions, d'entre moltes, la llengua llatina. Aquest fet, sense haver estat programat, esdevé l'aliat d'aquests cercles als quals importava el manteniment de la tradició romana.
Un cosa canvià radicalment: les escoles antigues foren substituïdes per les escoles cristianes o més aviat eclesiàstiques. No se sap en quina mesura el declivi o la ruïna de les institucions culturals antigues afavorí l'encàrrec de l'ensenyament a les institucions eclesiàstiques. Per part de l'Església, un dels motius essencials vingué segurament de la necessitat que tingueren les esglésies de vetllar per la formació d'una nova generació de clergues preparats per a llurs tasques. A la seu dels bisbats i en els claustres, es prenen les disposicions per a l'ensenyament; hom procura de tenir una biblioteca i un scriptorium particular. Les institucions eclesiàstiques es fan càrrec de l'herència de les escoles de l'antiguitat profana i esdevenen els grans centres culturals del món occidental. És en aquests llocs de cultura o en lligam amb ells on es desenvolupa, durant diversos segles i fins a l'època de les universitats, i gairebé exclusivament, la vida intel·lectual i literària. Marquen amb la seva empremta l'ensenyament medieval, caracteritzat per una simbiosi d'elements religiosos i profans, una de les màximes aportacions a la cultura europea. La mateixa edat mitjana ha caracteritzat aquest dualisme amb l'ajut d'una terminologia clarament medieval, i així es parla de dues auctoritates que presideixen el llatí: l'auctoritas diuina de la Bíblia i l'auctoritas humana de Donat.
És evident que el lligam entre l'ensenyament i l'Església no es limità només a institucions i a persones. Cal comptar la gran massa d'escrits espirituals que ens han arribat. Però la cultura medieval no ha pas estat exclusivament i únicament espiritual o eclesiàstica, car l'ensenyament de l'edat mitjana ha estat determinat essencialment pel sistema de les artes liberales, que les escoles de l'edat mitjana heretaren de l'antiguitat. Aquest sistema, que associa les set especialitats: gramàtica, retòrica, dialèctica (el que hom anomena trivium des de l'època carolíngia), aritmètica, geometria, música i astronomia (quadrivium), i que s'acorda amb la forma que l'escriptor africà Marcià Capel·la testimonia durant el segle V, no era altra cosa que l'expressió, reduïda des de la mateixa fi de l'antiguitat, de l'antic ideal de cultura enciclopèdica. Aquest sistema es revelà, en efecte, com un factor que contribuí, més que cap altre, a la conservació i a l'assimilació intel·lectual de l'herència antiga per part del món occidental en formació.
Que una assimilació d'aquest tipus s'efectués dins el marc d'un ensenyament àmpliament distribuït per les institucions eclesiàstiques i per persones que pertanyien al cercle clerical, i que, fins i tot els ensenyants gairebé exclusivament clericals fessin de l'herència cultural antiga un element essencial de la cultura europea, és una de les paradoxes més grans en la vida intel·lectual del nostre continent. Les condicions havien estat creades abans del començament de l'edat mitjana. El mèrit cal atribuir-lo, en primer lloc, als pares de l'Església, que formats en la tradició cultural antiga, en saberen apreciar el valor i vèncer el refús oposat per un gran nombre de llurs correligionaris als «filòsofs» considerats com l'encarnació del paganisme. Dos testimonis famosos exemplifiquen aquesta situació gairebé en l'època en què el cristianisme esdevé la religió oficial: sant Agustí i sant Jeroni.
Es tracta, doncs, com hem vist, d'una llengua particular, entre altres motius perquè ha estat condicionada pel seu caràcter originari de llengua escolàstica, nascuda per necessitats històriques, com la d'organitzar l'ensenyament i l'administració eclesiàstica i estatal.
En la llatinitat medieval hi ha, certament, algunes tendències comunes imposades per les escoles, però el llatí medieval queda ben lluny d'oferir un conjunt homogeni. D'aquí la necessitat d'estudiar per separat el llatí de cada regió, el llatí de cadascun dels gèneres literaris (poesia, cròniques, tractats religiosos, vides de sants, etc.), el llatí de documents i inscripcions no literaris, i de sotmetre a un examen particular la llengua i l'estil de cada autor, investigant-ne les fonts, els models de què se serví i les influències rebudes.
Que quedi clar, des d'ara, que tot intent de caracteritzar globalment el llatí medieval està abocat al fracàs, car el que és vàlid per a una regió és inacceptable per a una altra.
Per això és interessant tenir en compte les condicions sociopolítiques i culturals dels diferents territoris de la Gàl·lia, d'Itàlia, de les illes Britàniques i de la península Ibèrica.
A la Gàl·lia, per exemple, arran de la desaparició de l'escola antiga, que sofreix els efectes de la tremenda ruralització de l'aristocràcia en els segles V i VI, res no podia retardar més l'evolució de la llengua. El llatí parlat a la Gàl·lia es transformà ràpidament en antic francès i antic provençal. Nombrosos fets lingüístics porten a creure que cap a l'any 700 la llengua parlada a la Gàl·lia havia canviat d'estructura de tal manera que havia d'anomenar-se romànica més que no pas llatina.
Així, en el domini de la Gàl·lia la consciència que allò que es parla ja no és llatí es manifesta d'una manera molt clara en una disposició del Concili de Tours del 813, en què s'ordena, en pulcre llatí carolingi, que els bisbes tinguin cura de traduir clarament les homilies en llengua romana rústica, i en llengua germànica perquè tothom pugui entendre més fàcilment allò que s'hi diu: «Visum est unanimitati nostrae... ut easdem omelias quisque aperte transferre studeat in rusticam Romanam linguam aut Thiotiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur».
Aquest decret és la partida de naixement de les llengües romàniques, i això és així no solament perquè dóna testimoni de la seva existència, i la designa amb un nom (rustica romana), sinó sobretot perquè li és reconegut un primer dret enfront del llatí: és la llengua de la predicació. En aquesta llengua i en dialecte germànic, els néts de Carlemany, Lluís el Germànic i Carles el Calb, i llurs exèrcits, pronunciaren els juraments d'ajuda mútua l'any 842, els Juraments d'Estrasburg, que ens han pervingut gràcies al cronista Nitard.
A Itàlia, el clima cultural era encara favorable a començament del segle VI. El rei dels ostrogots, Teodoric, protegia les escoles i s'interessava per l'activitat dels escriptors. Sota el seu regnat els grans savis Boeci i Cassiodor representen encara de forma brillant l'antiga cultura romana. Però a mitjan segle VI, vint anys de guerra entre els ostrogots i els bizantins han esfondrat el país. A l'any 568 apareixen uns nous invasors, els llombards, que conquereixen la plana del Po i les regions de Spoleto i Benevento sense trobar-hi gaire resistència. Les guerres perpètues que s'anaren succeint destruïren el país sencer. A inicis del segle VII les darreres escoles laiques desapareixen, i la llengua parlada comença una evolució semblant a la que acabem de descriure per a la Gàl·lia.
Però l'evolució de l'italià no va fer-se amb la mateixa força explosiva que la del francès. Itàlia havia estat el focus de la cultura llatina; el país posseïa encara restes considerables de les antigues biblioteques; Ravenna, Roma, el sud de la Península i Sícilia pertanyien als bizantins i el contacte cultural amb l'Àfrica i el món grec no es trencà mai. Per bé que els gramàtics i els rètors tancaren les escoles i que l'únic ensenyament subsistent es trobava en mans dels clergues i dels monjos, aquest ensenyament, a Itàlia, anava marcat profundament per la influència de l'antiga tradició escolar. Serà molt tard quan els italians s'adonin que el llatí ja no és la seva llengua materna. No es té pas testimoniatge d'aquesta presa de consciència abans del segle X. A l'any 915, en ocasió de la coronació del rei Berenguer I, el senat presentà els seus homenatges patrio ore, és a dir, en llatí, el poble nativa uoce, és a dir, en italià, segons el text d'un cant compost uns quants anys més tard.
Posteriorment, el papa Gregori V, mort l'any 999, fou lloat per l'autor del seu epitafi per la facilitat amb què havia sabut expressar-se en francès, italià i en llatí: Usus francisca, uulgari e uoce latina/Instituit populos eloquio triplici. És al segle X, a l'any 960, quan per primera vegada es fa un assaig exprés d'escriure en italià: són els cèlebres Juraments de Càpua amb els quals comença la història de l'italià literari.
A Irlanda i en els territoris celtes o germanitzats de la Gran Bretanya el llatí era un element estranger que no trobava suport en la llengua materna de la població. Només alguns savis intentaren fer ús del llatí servint-se de manuals i dels coneixements adquirits a l'escola. Aquesta fou la situació d'Irlanda des dels inicis. Irlanda mai no havia format part de l'Imperi; els irlandesos no van conèixer mai l'administració, la vida urbana i l'organització escolar dels romans, però havien preservat les seves pròpies tradicions i la seva llengua cèltica. Si el llatí té un paper considerable en la civilització d'aquest país és gràcies a la conversió al cristianisme aprincipis del segle V.
La civilització anglosaxona no hauria aconseguit mai l'expansió esplèndida a l'època de Beda i d'Alcuí, si no hagués experimentat la influència de Roma. lL'any 597, Gregori el Gran envià el monjo Agustí a Canterbury per apredicar l'evangeli als bàrbars, missió que més tard donaria fruits extraordinaris. La penetració de la influència romana cap al nord i cap a l'oest comportà una topada dels interessos romans i irlandesos. El conflicte durà uns quants anys. Però l'any 699, el papa Vitalí decidí enviar l'arquebisbe Teodor, acompanyat del monjo Adrià, a Canterbury, a fi d'organitzar-hi l'església d'Anglaterra. Ambdós coneixien a fons la literatura profana i la literatura cristiana, tant grega com llatina, si hom creu Beda. A l'escola episcopal i a l'escola monàstica de Canterbury, Teodor i Adrià agruparen entorn d'ells un grup d'alumnes que aprengueren, entre d'altres, la mètrica, l'astronomia, el còmput, etc.
A la península Ibèrica la tradició de la cultura llatina persistí de forma tenaç durant l'època visigòtica; més encara: a partir de la conversió al catolicisme de la cort goda (any 587) s'inicia un moviment cultural de gran importància pel nombre d'escriptors i per l'extensió geogràfica que adquireix. Fou un període de prosperitat i de renaixement cultural. Mentre la resta de països, com s'ha vist, estaven submergits en la decadència, les escoles de Sevilla, de Sarago
|
